L'àguila negra, de Joan Carreras

Article i fotografia publicades a El  9 Nou el dia 13 d'abril de 2015, pàg. 42




JOAN CARRERAS, escriptor, guanyador del premi Sant Jordi amb "L'àguila negra" (Ed. Proa) 


 "A la vida hi ha arestes i passen coses, però val la pena viure així"




 LA NOVEL·LA D'UNA VIDA

Amb L'àguila negra i el premi Sant Jordi, l'escriptor i periodista Joan Carreras (Barcelona, 1962) fa el cim d'una carrera literària constant que transcorre fora dels focus mediàtics. La va iniciar amb els relats curts de Les oques van descalces (1990) i al cap d'uns anys va canviar el conte per la novel·la. Així s'han succeït La gran nevada (1998), Qui va matar Floquet de Neu (2003), L'home d'Origami (2009), Carretera secundària (2012) i Cafè Barcelona (2013). L'argument de L'àguila negra és, senzillament, la vida de Marià Solvell, un odontòleg que arriba als 70 anys i aprèn, en aquest moment, que la vida no és perfecta però val la pena.

VIC. Jordi Vilarrodà.

Deixi'm dir-li que, en un primer moment, el lector es pregunta si li interessarà la vida d'un dentista jubilat...
Si al final li ha interessat, és bo! La idea era aquesta, que li interessés la vida sencera d'algú. A aquest dentista l'agafo quan té 8 anys i el segueixo fins que en té 70. Em feia il·lusió fer aquest exercici i m'hi vaig abocar amb passió i ganes però també amb contenció. Has de contenir els moments, les emocions: fer que passin coses però que no en passin més del compte. Al final en passen de dures, però són un parell... Qui no té un amic que ha pres una decisió equivocada sense retorn? O que ha tingut problemes amb un fill? O senzillament, que ha hagut de triar?

La vida ens dóna opcions a triar. I la tria més important que fa el protagonista és quan canvia la passió per l'estabilitat?
A la vida tenim moltes cruïlles: sentimentals, professionals...Hem de decidir. I en Marià Solvell ha de decidir entre una relació apassionada, vital, d'una sexualitat molt viscuda o una vida conjugal tranquil·la, de tenir fills... A ell li sembla que ha d'acabar el període de la juventut i entrar a la maduresa d'una altra manera. I aquesta decisió el marcarà per sempre més, amb conseqüències que a vegades són tràgiques. I això no queda tan lluny de la vida real. Ens en faríem creus, de les vegades que molta gent ha pres decisions d'aquesta naturalesa.

A Marià Solvell li calen 70 anys per entendre la vida...
Per això jo dic que la novel·la la reivindica l'entusiasme de viure. Perquè el lector, quan acaba, diu: jo no vull descobrir aquestes coses tan tard com en Marià Solvell. Vull que la decisió de viure en plenitud tots els moments, els bons i els dolents, sigui presa anticipadament. El protagonista assumeix una mica tard la noció que la vida s'ha de viure tota ella, amb les imperfeccions.

La vida és un tot, i val la pena viure-ho tot?
Són arestes. No és perfecta, ens passen coses. Però jo tinc la convicció que val la pena viure-la així. La vida és un tot, i t'ho has de menjar tot. I més val que ho facis de gust, perquè no pots repetir excepte que hi hagi una reencarnació, però val més no fer aquesta aposta. Viu la vida amb intensitat, no defugis les passions, estima qui hagis d'estimar... perquè no hi ha màquina del temps. El que de debò val la pena és que la joia t'acompanyi sempre, també en els moments de dolor.

Marià Solvell viu amb una idea, la de restitució, que tot es pot reparar com ell repara les dents. I no és així?
Com a convicció moral és bona, ens ha permès als humans confrontar-nos a les dificultats de la naturalesa i superar-les. Tenim la convicció - i ell la té en extrem - que el dany és reparable. En el seu cas, funciona a la consulta perquè la dent es pot reparar o substituir. Però no funciona davant la mort, el cor ferit, el sentiment de culpa. Triga massa a descobrir que el poder de la restitució no és aplicable a la resta de la vida i a les relacions amb les persones.

El món perfecte, el de la consulta, esdevé refugi quan l'altre trontolla...
Sí, i quantes persones no coneix - sobretot homes - que arriben a casa més tard perquè tenen feina? I que haurien pogut plegar abans però ja els va bé, i així s'estalvien un compromís amb la família, que els fa mandra. Oi que no m'ho estic inventant?

Als 70 anys, Marià Solvell se'n va a un poble nudista per primer cop. Metàfora que necessita despullar-se de més coses que la roba?
Vostè ho ha dit. Té un deute, va prometre a algú que es despullaria davant d'altres i encara no ho havia fet. Però el lector pot entendre que necessita treure's de sobre culpes, fracassos... i trobar una nova comunitat. Coneix gent que estan en pilotes, no hi ha carta de presentació. I no es tracta de lluir un cos formós, és un cos de 70 anys. A aquesta gent s'hi ha de lliurar tal com és, a pèl. Per a ell és una bona oportunitat.

Seguim la vida de Marià Solvell des de la vaga de tramvies de 1951. Veiem la lluita antifranquista i la transició, i arribem a l'última manifestació de la Diada. Però ell no és protagonista de res d'això, no hi intervé activament...
Ell veu com la vida li passa pel damunt, no té consciència del temps històric. Però siguem sincers: és que tanta gent en tenia? Sí que hi havia herois antifranquistes: jo vinc d'una família compromesa i ho sé. Però la immensa majoria de la gent no. La pau s'havia comprat amb terror. La generació d'en Marià Solvell es va adaptar: al final del franquisme, a la transició, a l'autonomisme... Ara hi ha gent al nostre país que pensa que podríem ser més ambiciosos, i des de 2006 hi ha molta gent que ho posa de manifest. Però el païs que trobem poc ambiciós i acomodatici és el que ens va dibuixar aquella gent. Els de la generació d'en Marià Solvell. Però ells no sabien que aquella actitud donaria forma al païs durant 30 anys!

Ergo... nosaltres hem d'aprendre aquesta lliçó?
Les decisions que prenguem ara com a societat, de les que potser no som gaire conscients, dibuixaran el país del futur. Quan vostè i jo no hi siguem, el país funcionarà d'acord amb el que decidim ara. Parem compte! Estaria bé que prenguéssim decisions pensant més en el futur que en nosaltres mateixos.

Siguem conscients de la vida que vivim, no com el protagonista...
Ell no és capaç d'intervenir en la vida quan aquesta té lloc fora de la consulta de dentista. El seu entusiasme està tan concentrat en una sola cosa que el converteix en una persona de focus únic: perd el camp de visió.

Al final, però, ho entén. Hi ha una revelació...
Al final, queda ungit pel coneixement, un moment de plenitud o d'epifania. Es veu a ell mateix acarat al sol, al poder de la natura, conscient que la vida valia la pena haver-la viscut, i la que li quedi l'ha de viure d'una altra manera. És un cant a la vida imperfecta, però és que no n'hi ha d'altra.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada