Entrevista a Blanca Busquets

Publicat a diari El 9 Nou del dia 28 de novembre de 2014. Entrevista a càrrec de Jordi Vilarrodà.


"A "Paraules a mitges" hi faig un homenatge a la meva generació"
Entrevista a Blanca Busquets, autora de "Paraules a mitges" (Penguin Random House)




Set títols i èxit creixent
Blanca Busquets, periodista, va debutar amb Presó de Neu (2003), tot i que sempre havia escrit. Quan va decidir publicar, es va sentir dir algunes vegades allò de "està molt bé, però no és la nostra línia", fins que l'agent literària Anna Soler-Pont va creure en ella. I no es va equivocar. Després van venir El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), i el seu gran èxit, La nevada del cucut (2010), guanyadora del Premi Llibreter. L'any passat va publicar La casa del silenci, que ja s'ha traduït a sis llengües, i ara Paraules a mitges, que fins i tot abans de publicar-se ja tenia venuts els drets d'edició en alemany.

Tres germans que guarden tres secrets.
L'Annabel, l'Albert i la Nina s'han trobar al voltant del pare, que agoniza al poble d'Osona on sempre ha viscut. A punt de morir, els confessa que la nit del 23 de febrer del 1981, mentre Tejero i els seus guàrdies civils preninen el Congrés, ell va matar un home. La revelació els deixa glaçats, i és l'espurna perquè cada un d'ells pensi en el que va fer aquella nit. Cap no va estar pendent del que passava a Madrid i en canvi van viure experiències que els marcarien per sempre. Ho han guardat en secret, fins i tot entre els germans, però la mort del pare i la seva inesperada confessió actuen com a desencadenant dels records i els fan aflorar.

La mirada de Blanca Busquets s'atura, a Paraules a mitges, en situacions que fa 30 anys es vivien molt diferent d'ara, com l'avortament, l'homosexualitat o els abusos sexuals, en una societat on la religió encara té un pes important.

Per cert, vostè recorda què feia el 23-F de 1981?
Tenia assaig amb un quartet de flautes a l'Orfeó Laudate, a Barcelona. El director, Jordi Colomer, em va dir que ja podíem tornar a casa i, molt seriós, va avisar que la setmana següent potser no hi hauria assaig perquè s'hauria suspès el dret de reunió.

Els protagonistes de la novel·la, però, ni saben que hi ha hagut un cop d'estat. I casascú viu aquella nit d'una manera ben diferent...
Volia que hi hagués tres persones amb raons poderoses per no haver viscut 23-F com la majoria, que s'inventessin històries per justificar-ho i que tots tres fossin dins de la mateixa família. Tenia moltes ganes de fer això... i realment és com una rebequeria: no he trobat mai ningú que aquell dia tingués ús de raó i que em digués que no se n'havia assabentat.

Tots tenim secrets que no expliquem ni als de més a prop, com aquests germans?
Per descomptat. Si no fos així, crec que ja no seríem ni persones. A vegades són secrets de no res, i a vegades són de més grossos. Jo parlo de les relacions entre els membres d'una família que no tenen idea de què feien els altres un dia determinat. Dins d'una família es crea un microclima, un llenguatge comú que la gent de fora no coneix, i en aquest cas no és estrany que passi això. És com si, a l'entrar a casa, deixessin a la porta totes les seves intimitats.

De cara enfora, porten una vida més d'acord amb les convencions que exigeix l'ambient d'un poble...
He situat la novel·la en un poble de l'entorn de Vic. La influència es nota en les convencions religioses d'una època, encara amb un cert regust de Laura a la Ciutat dels Sants. Dels tres personatges, n'hi ha un que se n'aprofita, de les convencions socials. I n'hi ha dos que saben com s'han de comportat al poble, però quan surten fan la seva vida. M'agradava veure què els passa quan surten de la boira.

Representa un xoc, per a ells, sortir del poble?
Sobretot en un cas, la primera germana que va a estudiar a Barcelona. Ara és difícil d'entendre, perquè tots som més o menys igual. Però en aquell moment hi havia una frontera força marcada: aquesta noia arriba a un pis d'estudiants i tanca la porta a les nits per por! Jo anava de Cantonigròs a Barcelona, de la Catalunya interior a la ciutat, i coneixia els dos ambients. Per això he pogut descriure el que passava.

Avortament i maternitat no desitjada, homosexualitat i sida, abusos sexuals... en aquell moment tot això era tabú encara?
Sí, jo ho vivia. Paraules a mitges és també un homenatge a la meva generació. Ja ha arribat l'hora de poder-ne parlar a vista d'ocell, com si fos història! (riu). Ara estem de tornada, de tot allò que va passar...

Els tres germans són diferents, no tenen una especial relació fraternal ni d'afecte amb el pare que s'està morint... però es donen suport i, en el fons, s'estimen. Un elogi de la família?
Jo sóc una gran defensora de la família... que pot ser el pare, mare i fills o pot ser un amic o una parella. Llaços de sang o altres llaços estrets, però són les persones de confiança, de més a prop. I quan passa alguna cosa, són els que estan allà... això és la família.
.
Al final, se sap si el pare va matar algú? No ho digui, si creu que no pot dir-ho!
És clar que se sap! Jo no deixo mai trames obertes, sempre les tanco. Ho sabrem... el que ja no dic, és si realment el va matar o no.

La novel·la va alternant el relat del present - l'agonia del pare, la mort i l'enterrament - amb les mirades al passat, les històries s'entrellacen... L'estructura és treballada, li ha costat?
Sempre escric així. És com la vida... Em dedico a gratar en la vida de les persones, però aquesta vida també va continuant en el present. Aprofundeixo en el passat, però sempre sobre un punt de present. Si tens clar on estàs situat, no és tan difícil. les peces del trencaclosques acaben encaixant... I si no, els dónes una petita empenta.

Hi ha tres veus narratives, i cada una en primera persona...
M'agrada explicar les coses des de diferents punts de vista. Això m'agrada... a vegades parlen d'un mateix fet, però cadascú el veu diferent.

Hi ha una mort al fons, i unes quantes tragèdies, però també aflora un punt d'humor negre. Per què?
Una llibretera em deia l'altre dia que és humor Busquets (riu). La vida ho té això: hi ha grans tragèdies i, paral·lelament, alguns fets surrealistes que tenen una lectura humorística.

El seu univers literari, com la seva vida, es mou entre Barcelona i Osona?
M'agrada parlar de dos tipus d'ambient: el de la burgesia catalana i el de la Catalunya interior. Són ambients que conec bé i m'agrada descriure'ls. D'alguna manera, m'agrada posar el dit a la nafra i trobar-hi les misèries. Tots dos tenen una capa de convencions, d'aparences.

Abans parlava de Miquel Llor... l'ha tingut present al escriure aquesta novel·la?
Sempre tinc present la Laura... Hi ha un moment en què un personatge obre la finestra i, igual que la Laura, veu la boira com a salvadora. És una de les grans novel·les que s'han escrit en català i no ha estat prou valorada. Encara ara, diu unes veritats a l'alçada d'un campanar, és moderna.

Cap comentari:

Publica un comentari